Presentació del 1r. Debat APLP - 3 de Maig 2004
Par Neus Carbonell et Ivan Ruiz
¿Per què parlem encara de psicoanàlisi després de més de cents anys de la descoberta freudiana de l’inconscient? Per què insisteix la psicoanàlisi encara a contracorrent de les tendències que han fet de l’amor una qüestió d’endorfines i de la tristesa un problema de sinapsis. Per què insistim a parlar del subjecte de l’inconscient quan els discursos hegemònics, per contra, insisteixen a no voler-ne saber res? Què és allò rebutjat i dissimulat amb el vel de la ignorància? S’ha de dir, en tot cas, que aquestes són preguntes semblants a aquelles que Freud va haver de plantejar des de ben aviat.
Avui, des de l’APLP volem reprendre les preguntes de Freud i el que ell va elaborar per contestar-les i ho hem fet reprenent el terme laïcitat. Què és això de la laicitat? Per què parlar de la laicitat de la psicoanàlisi? I per què fer-ho, a més, amb aquest terme, que no és exempt de polèmica social des de vessants diferents a diversos païssos. A Espanya, un estat no confessional, encara que no laïc, la laïcitat ha tingut un ressó especialment important en l’educació. A França és avui una polèmica política. Aquella laicitat d’antuvi que forma part dels ideals francesos de la República s’actualitza avui de manera esbiaixada amb la prohibió del vel, no d’un vel qualsevol sinó aquell que prové de la cultura islàmica.
Avui que, d’altra banda, queden pocs vels per desvelar, no és la funció de la psicoanàlisi desvelar-los, no hi ha veritats ocultes, més aviat al contrari, la psicoanàlisi suggereix que cal mantenir el vel allà on té la seva funció particular bo i sabent que al darrera hi ha el no-res a velar. Aquesta és, per tant, una primera polisèmia del terme laicitat en la que la psicoanàlisi es reactualitza. Però no és l’única. De la seva polisèmia i actualitat pretenem esmentar, breument, tres punts:
En primer lloc, la psiconanàlisi consisteix en una clínica de la paraula. El psiconalista francés Jacques-Alain Miller manifestava darrerament que “l’antiga posició mèdica ha quedat subvertida pel discurs de la ciència en renunciar al poder de les paraules. El que Freud va situar com la psicoanàlisi laica consistia en la sustracció de la psicoteràpia a la medicina. El text de Freud és una proposició d’independència de la psicoteràpia que ha deixat de ser mèdica. Aquest fou l’oracle de Freud que trobem al text que ens convoca avui, “¿Pueden los legos ejercer el psicoanálisis?”, i que ha quedat verificat. De les psicoteràpies no mèdiques, la psicoanàlisi, doncs, fou primera.”
En aquest sentit, la laicitat és la necessària independència de la paraula respecte dels discursos hegemònics que proven de reduir el malestar d’un subjecte a la seva combinació genètica, a un desequilibri hormonal que el fa un més en una sèrie. Entenem que aquest espai irreductible de la particularitat de cada subjecte és el que fa possible l’aparició del símptoma i del seu tractament psicoanalític, és a dir, per mitjà de la paraula.
Jacques Lacan entenia per símptoma “tot allò que ve del real. I per real, tot allò que no va, que no funciona, que s’oposa a la vida de l’home i a la confrontació de la seva personalitat.” La ciència i la psicoanàlisi són, doncs, dues formes radicalment diferents de tractar el malestar. Els efectes de la ciència en el món només es poden recollir en la paraula i és la psicoanàlisi laica que pot fer-se càrrec dels efectes del real en la paraula i de la paraula en el real, un cop que la ciència mèdica ha abdicat d’aquella per a convertir-se en una tècnica, en una “tecnociència” (així ho anomena Javier Echeverría). La ciència mèdica que ha aconseguit augmentar la qualitat de vida de les persones en tractar determinades malalties, com el càncer, per exemple, no pot donar la mesura del sofriment subjectiu de l’ésser en la paraula.
En segon lloc, la formació dels psicoanalistes va ser tot un tema, ja, en els primers debats polítics en vida de Freud. De fet, ell mateix, va haver de sortir en defensa d’un alumne seu, psicoanalista no metge anomenat Theodor Reik, acusat de xarlatà, del que el text que hem treballat per avui n’és un testimoni. Es tracta del diàleg amb un interlocutor fictici, però del que tenim suficients dades com per a creure que es tractava de Hans Kelsen, un dels juristes més importants de la Cort Constitucional austríaca. Els diàlegs que ambdós van mantenir durant la segona dècada del segle XX ens permeten copsar la trascedència del debat que quedà interromput per la Segona Guerra Mundial, i l’exili de la majoria de psicoanalistes en exercici. A la polémica que oposava l’exercici de la psicoanàlisi per metges o no metges, Freud constesa taxativament: “Col.loco l’accent en l’exigència de que no pugui exercir l’anàlisi ningú que no hagi adquirit títols per a això mitjançant una determinada formació. Em sembla accesori que aquesta persona sigui o no metge”. Malgrat que d’això fa ja vora als 80 anys, el debat no permet tancar-se, les professions del camp de la salud mental, inclosa la psicoanalítica, es troben en la mateixa batalla davant les pendents legislativistes dels estats moderns. Per tant, la laicitat, en aquesta accepció, es refereix a la formació d’un psicoanalista que no depengui exclusivament de cap titulació universitària que es revela insuficient, per molt afí que sigui al programa proposat per Freud a la Universitat, doncs la seva formació, entesa com un recorregut individual, no pot sotmetre’s a cap temporalitat que no sigui la del seu inconscient. Ni la formació mèdica ni la psicològica són garanties per a la psicoanàlisi. El que podria autoritzar un psicoanalista és quelcom de diferent: per a Freud, el que va concebre a partir del propi anàlisi del subjecte i, per Jacques Lacan, a més a més, el que va proposar com a formació en el marc d’una Escola.
I, finalment, en tercer lloc, una última perspectiva pel que fa a la polisèmia i l’actualitat del terme. Es tracta de la necessària laicitat de la psicoanàlisi i el ressò a la necessària laicitat de la cultura. Des de l’APLP defensem un espai a la cultura que quedi a recer de les formes de control i intervenció per part de discursos totalitzats i hegemònics. Es tracta de mantenir oberta una bretxa a la ciutat on hi tingui cabuda la diferència, la sorpresa, allò nou, un espai que aculli la particularitat de cada subjecte i no hagi d’inserir-se en el càlcul de costos i beneficis de les administracions. Aquest espai creiem que és un espai per a la paraula i per als seus efectes. I, des de la psicoanàlisi, creiem alhora que és l’espai que la cultura necessita per a acollir els seus productes, les seves formacions simptomàtiques. La laicitat de la psicoanàlisi es fonamenta també en aquesta premisa, doncs en tant que discurs, i així ho manifesta Freud en aquest text, no pot existir sense un estret diàleg amb els altres discursos de l’època. El recurregut que proposem va de la particularitat de cada subjecte, present en el seu malestar, fins a les formacions simptomàtiques contemporàneas de la cultura. Ens trobem, per tant, en una nova fase de la reflexió llençada per Freud a propòsit del malestar a la civilització. Seguint l’orientació de Jacques-Alain Miller, “certament, es tracta del subjecte, però del subjecte, no de l’individu, que és també la civilització. Cap clínica del subjecte sense clínica de la civilització. També això ens concerneix. Forma part d’allò que Jacques Lacan, en altres temps, fa quaranta anys, va anomenar la missió que li retorna a la psicoanàlisi en el nostre món”.
Par Neus Carbonell et Ivan Ruiz le 02/09/2004