Freud hi planteja que l’analista pot prescindir de la Universitat sense perjudici per a la seva formació. Efectivament, l’orientació teòrica exigida per a la pràctica psicoanalítica pot adquirir-la mitjançant lectures, seminaris i treballs d’investigació en les pròpies institucions analítiques, i l’autorització en la pràctica clínica no pot obtenir-se més que amb la pròpia anàlisi i mitjançant un treball continuat de supervisions clíniques. Tot i així, Freud proposa un programa de matèries que cap facultat encara avui no ofereix, malgrat que en diverses universitats del món s’imparteix actualment teoria psicoanalítica. El seu programa incloïa, a més del mètode psicoanalític i d’estudis de patologia psiquiàtrica, un conjunt de disciplines entre les quals hi ha història de la literatura i de la mitologia, filosofia, història de les cultures i de les religions. Tota una “universitas literarum”, a la qual hauríem d’afegir, avui en dia: lingüística, lògica, antropologia, ... En resum: totes les ciències de la interpretació, de les quals la psicoanàlisi no pot deixar de formar-se. Només cal obrir a l’atzar un volum del Seminari de Lacan, no diguem ja dels seus Escrits, per adonar-se de la quantitat de referències d’àmbits diversos amb les quals un s’haurà d’enfrontar si decideix abordar-ne la lectura.

El psicoanalista pot prescindir així de la institució universitària, però no d’un saber universitari, referencial, que serà un dels puntals de la seva formació.

La formació d’un analista, però, ha de passar per un recorregut necessàriament individual i particular, el de l’anàlisi personal, on el saber de què es tracta no és altre que el de l’inconscient, un saber no sabut prèviament, que no pot produir-se si no és sota transferència, i no pot homologar-se fora d’aquesta experiència íntima i confidencial. El saber de l’experiència analítica es construeix en la paraula, és un saber ignorant de veritats absolutes, que sempre permet una articulació més. Un saber, per tant, laic - que no tanca el sentit -, i que requereix de la seva pròpia temporalitat: el temps de l’inconscient - un temps lògic que s’articula en un instant de mirar, un temps de comprendre i un moment de concloure, no susceptible de ser sotmès a una regulació en crèdits, semestres i cursos imposada per l’Altre de la institució universitària.

Trobem en aquest saber, laic per definició, el segon puntal de la formació de l’analista, el que realment pot autoritzar-lo com a tal, i el que dóna la necessària – en un sentit lògic – laïcitat de la psicoanàlisi.

El que es pugui transmetre al públic de l’experiència essencialment privada de l’anàlisi particular constituirà el nucli de l’ensenyança de la psicoanàlisi. Es tracta del testimoni de l’analista, el passi, tal com l’establí Lacan el 1967, que es dóna en el marc de l’Escola, única institució que pot garantir la formació d’un analista, reconeixent-lo com a efecte de la seva ensenyança. El testimoni del passi és encara particular, ja que queda confinat a un grup restringit: la comunitat analítica. Però un pas més enllà arribem a l’ideal d’ensenyança de la psicoanàlisi tal com la va concebre també Lacan: el matema - allò que pot transmetre’s, una formalització significant, exempta de sentit per si mateixa.

L’ensenyança del matema no deixa de ser demostrativa, per a tots, i és per tant universitària. Punt de trobada, doncs, entre psicoanàlisi i Universitat, ens ho explica Jacques-Alain Miller al Pròleg de Guitrancourt. Res no impediria que s’impartís en aules universitàries, a condició que poguessin sostenir la particularitat del saber del què es tracta: un saber demostratiu, per a tots, sí, però que només troba la seva veritat en l’inconscient de cadascú, amb l’exigència que aquest fet comporta a l’hora de donar compte del recorregut realitzat.

Podem parlar aleshores d’un saber referencial, prèviament establert, ple de sentit, i d’un saber textual, no sabut per endavant, produït en la paraula, sempre obert a noves articulacions. D’un saber universitari i del saber de l’inconscient. Si el segon és laic, hem de dir que el primer és religiós? Pot ser laica l’ensenyança universitària? Ho vol ser l’ensenyança del matema. Què vol dir laïcitat en l’ensenyament, un dels àmbits on més s’ha introduït el terme a nivell social? Segurament la clau està en el desig de l’ensenyant, un desig que travessi el saber i permeti foradar el ple de sentit, operació que no pot deixar de tenir efectes tant en l’ensenyant com en l’ensenyat. Freud no deixà mai d’insistir en l’interès que oferia la psicoanàlisi per a la pedagogia, i davant l’allau actual de baixes per depressió entre el col·lectiu docent, ¿què podria aportar-hi la psicoanàlisi, laica?

El discurs de Roma, el setembre de 1953, suposà l’inici de l’ensenyança de Jacques Lacan. El novembre del mateix any inicià el primer dels seus Seminaris a l’hospital de Sainte Anne de París, el primer d’una sèrie que es prolongà durant vint-i-set anys. Les primeres paraules de la primera classe són:

«El maestro interrumpe el silencio con cualquier cosa, un sarcasmo, una patada.
Así procede, en la técnica zen, el maestro budista en la búsqueda del sentido. A los alumnos les toca buscar la respuesta a sus propias preguntas. El maestro no enseña ex cathedra una ciencia ya constituida, da la respuesta cuando los alumnos están a punto de encontrarla.

Esta enseñanza es un rechazo de todo sistema. Descubre un pensamiento en movimiento: que, sin embargo, se presta al sistema, ya que necesariamente presenta una faz dogmática. El pensamiento de Freud está abierto a revisión. Reducirlo a palabras gastadas es un error. Cada noción posee en él vida propia. Esto precisamente es lo que se llama dialéctica.»

Del què es tracta a l’hora de defensar la laïcitat, des de la psicoanàlisi, és de retallar un espai que quedi fora del sistema, de foradar el sentit totalitzador que ens embolcalla i donar un lloc a la falta, per mantenir una escletxa oberta on el sentit no vingui donat d’entrada. Foradar el sentit per trobar-hi què? No un nou sentit, d’això ja n’hi ha massa que se n’ocupen. Es tracta precisament de fer patent la falta, posar en relleu la castració, fer palès el no-res que el sentit s’entossudeix a tapar. Mantenir oberta l’escletxa, en suma.

Del mestre zen podríem aprendre’n. No pot ensenyar ex cathedra un saber que no ve constituït d’entrada, que ha de construir l’alumne en la cerca de sentit de què tots estem assedegats. La seva ensenyança descobreix un pensament en moviment, el sentit del qual no es tanca en un sistema. És un saber laic, doncs, però necessàriament amb una cara dogmàtica, i per tant no sense el sistema. Dogma vol dir també axioma, amb tot el que això comporta de formalització i de creença primera, de matema i de veritat revelada. És un saber fixat, que no es discuteix, oposat al sentit, fora ja de tot sentit.

L’escletxa de què parlàvem es troba aquí amb l’axioma. I veiem, en efecte, que no hi hauria axioma (laic) sense sentit (religiós). La laïcitat deu la seva existència a allò que és religiós, al tot de l’amo, i alhora la psicoanàlisi, laica, és el que pot evitar que el ple de sentit es tanqui sobre si mateix, engolint la particularitat de cada subjecte.

De la mateixa manera, la psicoanàlisi es nodreix necessàriament d’altres disciplines, i deixem per al debat que ara seguirà la discussió sobre el que pot aportar la psicoanàlisi a les altres disciplines. No en va recomanava Freud als pedagogs del seu temps que s’analitzessin, i el mateix ha fet darrerament Jacques-Alain Miller amb els polítics dels nostres, de temps.

Par Glòria Bladé le 02/09/2004